dimarts, 29 de maig del 2018

ELS MATISOS DE L'ÀNIMA




Com a pregunta estrella faig un resum de les meves impressions en acabar el llibre i la meva recomanació particular als amants de la bona lectura.

                  Les nostres vides són com dos rius paral·lels.
                    Fem el mateix camí sota els mateixos cels.


El llibre cartes a Mahalta, és un llibre que colpeix perquè sabem d’antuvi que els pensaments, desitjos i frustracions que s’hi reflecteixen són les vivències autèntiques d’un home i una dona que s’estimen, mentre resten empresonats enmig d’una situació irreversible. Influïda per aquesta premissa he llegit amb admiració  les seves cartes, i m’ha confortat el pensar que dues ànimes bessones van tenir la sort de poder compartir un sentiment tan intens. Penetrant en la seva intimitat he gaudit amb les creacions poètiques d’en Màrius, amb les seves delicades visions d’un món utòpic i amb determinats passatges de tots dos, carregats de sàvia agudesa.  La qualitat intel·lectual sura omnipresent per tot l’epistolari.

La recomanaria als amants de la tendresa i a persones capaces d’apreciar els matisos que es poden amagar dins l’ànima humana.

dilluns, 21 de maig del 2018

MIRADES DIFERENTS

En Màrius Torres diu de Mercè Figueres: “La primera vegada que la vaig  veure em va fer l’efecte d’una Valquíria disfressada de Madonna de Rafael. La segona vegada em va semblar mes aviat una Madonna disfressada de Valquíria. La tercera vegada ja vaig veure que era gironina. No vol ésser descoberta, sinó endevinada. La naturalesa imita l’art. El seu cor és tan sincerament humil, que en ella la humilitat sembla una coqueteria.”


Els humans ens precipitem quan valorem les persones a primer cop d’ull. Això m’ha passat amb l’Anna, una veïna de la meva antiga vivenda.


La primera vegada que la vaig veure em va fer l’efecte d’una flor silvestre, fràgil, bonica però insípida. Ens vam relacionar poc i la vaig perdre de vista quan vaig marxar de la finca.


Fa uns dies l'he tornat a veure però m’ha fet un altre efecte: han passat molts anys i la floreta insípida s’ha transformat en rosa oberta. M’ha explicat que està atrafegada perquè es trasllada a viure justament prop de casa meva.


Avui ens hem trobat i m’ha convidat al pis nou. Estic contenta perquè crec que, a partir d’ara, podré comptar amb una amiga tan cordial i alegre com els geranis que tinc al balcó. 

dilluns, 14 de maig del 2018

TRES MERAVELLES EN UN DIA


Un poema de Màrius Torres dedicat als núvols acaba així: I jo, a la riba, penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus fan i desfan per sempre meravelles tan breus...


A l’estiu, a Vilajuïga, m’agrada llevar-me d’hora i observar el meu entorn tranquil·lament. He sortit a la terrassa i he tingut la primera sorpresa del dia: l’hibiscus que ahir apuntava florida ha esclatat amb tres flors ben arrenglerades d’un groc espectacular. Quina meravella!  Llàstima que demà ja es pansiran -penso- Li faig una foto per conservar-ne el record.



Vaig al jardí, i el sector natura em reserva una altra alegria: alguns petits cactus s’han posat d’acord i exhibeixen amb orgull la seva flor atrompetada d’un sol dia. Sembla impossible que d’una planta tan aspra en pugui néixer una flor tan delicada. Una meravella efímera que cal fruir avui. Indispensable la foto.



Al capvespre, una posta de sol esplendorosa inunda el cel de rojor. Faig una altra fotografia per capturar aquest moment irrepetible i penso per quin caprici els déus fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

diumenge, 6 de maig del 2018

ENYOR IMPOSSIBLE


Arran d’una carta de Joan Sales a Mercè Figueres fem la pregunta estrella d’aquesta setmana. Li explica que no sent enyor viatjant per l’Aragó perquè l’olor d’espígol dels seus erms li recorda l’olor del poble de Vallclara.



En to burleta em preguntes si m’enyoro; tot perquè un dia et vaig explicar que, de petita, la primera vegada que sortia de Catalunya, vaig cantar l’emigrant. Doncs mira, en el mateix to, sento dir-te que avui no sento cap enyor. Altra cosa seria que m'hagués de quedar per sempre aquí, però per un parell de setmanes ho aguantaré.

La Provença té, entre altres atractius, les famoses catifes liles d’espígol i uns poblets encantadors, però el que a mi mès m'atrau és el seu caràcter Mediterrani, i els lligams històrics i culturals que compartim. D'entrada això ja em predisposa a mirar aquesta terra amb bons ulls, però t'afegiré que l’hotel on hem anat a parar, té un aire rústec de casa pairal que m'enamora. Envoltat d’oliveres, vinyes i xiprers em retorna als colors del meu Empordà. Per acabar-ho d’arrodonir, només arribar, l’encarregat de l'hotel, ens ha anunciat tot cofoi, que és del Barça. Sentir enyor en aquestes circumstàncies seria ridícul, no trobes, estimada germaneta?




dilluns, 23 d’abril del 2018

HOLA LLUÍS!


La Mercè escriu una carta al Màrius Torres, fent una visita virtual a la seva habitació.  Sen's proposa que visitem algú, parent, amic o personatge conegut i que hi enraonem una estona.





Hola Lluís, com estàs? Ja que darrerament surts poc als mitjans, et vinc a veure envaïda d’enyor. Tu n’ets el culpable, perquè durant molts anys m’havies mal acostumat traient cançons precioses i fent-me vibrar en concerts memorables, on compartíem la teva idea de país. Llavors dèiem que tot estava per fer i que tot era possible. Avui que hem fet tantes i tantes coses, topem amb els maquiavèl.lics de sempre, que ens fan la punyeta tant com poden, què t'he de dir! però malgrat tot, et comunico que no perdré mai l’esperança.
Quan vas decidir retirar-te vaig tenir el privilegi de ser al teu darrer concert. Em va saber greu però et vaig perdonar perquè entenia que volies encetar nous projectes. Hi tenies tot el dret i has demostrat que n’ets capaç.
Els creadors teniu la gran sort de llegar-nos la vostra obra i aquesta m’acompanyarà sempre. Per això et vull donar les gràcies.

HAIKÚ

Volar i somriure
al so de gràcils ritmes.
Volem ser lliures!


dilluns, 16 d’abril del 2018

OBSEQUI DELICAT

En una carta, en Màrius agraeix a la Mercè el regal d’uns peücs que ella li ha teixit i, en la pregunta estrella d’aquesta setmana, se’ns demana que fem una nota d’agraïment a una persona que ens ha fet un obsequi.



Estimada tieta Conxita: Com que sé que està al dia de tot li envio aquest email per agrair-li l’obsequi que em va dur quan va venir l’altra tarda. En aquell moment no era conscient de que era un doble regal. Un cop desfets la cel·lofana i el llaç que ho envolicava i engolits els deliciosos bombons (ja sap que a casa som llaminers), va aparèixer el delicat platet que els contenia. És un platet preciós, m’agrada moltíssim; tant, que he decidit col·locar-lo damunt la tauleta davant del sofà. Així el veure cada dia i pensaré en la tieta més castissa que he tingut mai. 
Per cert, recordo que, de petita, també em va regalar uns peücs per la nina fets per vostè.

dimarts, 10 d’abril del 2018

LA MEVA LLUNA



Després d’un dia atrafegat dialogar amb tu és un recés íntim, acollidor, que em transmet la serenor gratificant que necessito. Ets còmplice de projectes, confident de secrets o simplement aquella callada amiga que comprèn i mai renya. Majestuosa, sembla que vigilis tot el bé de Déu d’humanitat que tens als peus, però el meu ego t’imagina laborant només per mi. Quan descanses darrera els núvols em sento orfe, però penso que segurament estàs renovant el teu missatge de pau per l’endemà.




                                   Ets somniadora,
                                   lluna de claror viva,
                                   rutilant, neta.
                                   Silent i misteriosa,
                                   regnes blanca i serena.

                                   Dolça fatiga,
                                   subtil t'enterboleixes,
                                   càlida amiga,
                                   però tornes més propera,
                                   només per mi respires.

diumenge, 25 de març del 2018

REPERTORI PERSONAL


La pregunta estrella d’aquesta setmana ens demana que definim alguna persona segons les seves preferències musicals.



Encara conservo una vaga recordança de “El noi de la mare” de quan em bressolaves per fer-me dormir. Enmig de la penombra, la teva veu suau, i el gronxament que m’embolcallava, eren un sedant infalible. 
Pertanyies a la raça ja extingida de mestresses de casa que cantaven tot feinejant. Era curiós el teu repertori. Tan aviat triaves fragments de sarsuela com cançons nostrades de l'Emili Vendrell com l’Emigrant. T’agradaven molt les sardanes però també senties predilecció per cançons mexicanes de l’època del Jorge Negrete. Et devien insuflar l'energia que necessitaves per treballar. 

                                   Ai, ai ai ai, canta i no llores,
                                   porquè cantando se alegran,             
                                   cielito lindo los corazones.

Quan van estrenar “Mùsica i Làgrimas” et vas enamorar de la película i de Glenn Miller, però aquesta música només l’escoltaves.




dissabte, 17 de març del 2018

ESTIC MOLT CONTENTA

La Mercè diu: T’escric perquè estic contenta i em dona la gana de dir-t’ho i de fer-ho constar per escrit”.
“Tinc ganes de cridar i com que no ho puc fer perquè l’hora no m’ho permet crida la mà nerviosa sobre el paper com una desesperada.”


Quan al matí he mirar els resultats de les curses d’orientació d'ahir diumenge i veig que has quedat primera, gairebé esclato d'emoció! 
Com pot ser si tot pintava malament? Estaves de mal humor perquè us havíeu deixat a Barcelona la roba que fas servir per córrer. No s'hi podia fer res perquè  tot estava tancat. Vas anar-hi mig disfressada dins d’uns pantalons enormes que hi havia per casa i ves per on, aquest dia et superes i fas el millor temps per primer cop en el teu historial. Te’ls has de posar sempre aquells pantalons! 

Què hi ha que em faci més feliç que el triomf d'un nét? Estic molt contenta i em dona la gana de dir-t’ho perquè sé que tu deus sentir el mateix. Ho estic tant que fins i tot cridaria però potser algú no m'entendria. Per això t'ho expresso amb majúscules ben grans:

                       FELICITATS CAMPIONA !!





                                    TANKA


                              El cor m'esclata.
                            Sóc feliç i vull dir-ho.
                              Quina frisança!
                                       Sobre el paper ho crida
                           la meva mà nerviosa.
                               
                              

dimarts, 13 de març del 2018

PAISATGE DE SOMNI


Aquesta tarda, repassant postals, he mirat llargament la que ens vas enviar aquest estiu des del massís del Montblanc. Coneixent-te, estic segura que aquest dibuix d’època del telefèric de St Gervais, el devies triar tu, Jana. Expliques que avui hi heu pujat i t‘imagino admirant la grandiositat del paisatge alpí, enfilada en una cabina més moderna que aquesta tan artística de la postal. Llàstima que hi havia una mica de boira!- escrius. Però no et queixis perquè quan he resseguit les fotos del viatge he vist que també vau gaudir d'uns dies de sol esplèndid. Quines imatges tan boniques! Si sabessis com envejo no ser allà, amb tots tres!


                                                                   TANKA

                             Sembla adormida
                          a l'estiu la muntanya.
                              L'altiva cresta
                          llueix blancor eterna;
                          ara tan sols descansa.

                                                                               
                                                           


                                               



dilluns, 26 de febrer del 2018

SOU PART DE MI




La lliçó d’avui és de les que toquen la fibra i crea empatia amb els protagonistes. Ho és perquè l’envolta una realitat dura i una tendresa que emociona.

En una carta de Màrius Torres a Mahalta llegim una sèrie de reflexions sobre l’amor que sent per ella. Veu clarament que aquest amor topa amb uns límits insuperables a causa de l'enfermetat i vol imaginar una petita vall, quallada de flors i de bellesa per ells dos: “No podem aspirar al món Mercè -escriu en Màrius- Ens hem de recloure en la petita vall”.

     TANKA

Una vall verda
feta de poesia
em dóna vida.
Res no tinc res reclamo,
només em queden somnis.


En Màrius acaba la llarga carta amb una frase que en principi pot semblar incomprensible però que aviat s'entén: “No t’enyoro gaire perquè penso molt en tu”.
Aquesta és la pregunta estrella.

SOU PART DE MI


De tu, mare, em ve l’amor a la tradició, a la família, a la casa. Un món ple de sentiment. Dels teus llavis sorgien un reguitzell de vivències quotidianes que no em cansava d’escoltar i que encara m’acompanyen. 
De tu, pare, he heretat el tarannà entusiàstic,  l’interès per les coses i un polsim d’ingenuïtat; a part de l’afició a llegir i als mots encreuats. Certament éreu ben diferents, però d’aquesta simbiosi va néixer el pòsit indissoluble que m’ha conformat. No hi ha dia en que no aparegueu enmig dels meus pensaments per un motiu o altre. Per això no us enyoro gaire perquè penso molt en vosaltres.


dilluns, 19 de febrer del 2018

ÀNIMS VOLÀTILS



Màrius Torres envia a Mercè Figueres un poema anunciant la propera primavera. Els seus versos m’han inspirat aquestes dues tankes:

         Febrer

L’aigua més pura
per la gelera llisca;
segueix el cicle.
Sota l’obscura escorça
els ametllers tremolen.

Daurats migdies
pregonen altra lleva.
Un crit batega
sobre la terra nua,
reneix la primavera.




En aquests dies tan difícils costa trobar motius per sentir felicitat. Però són les petites coses les que fan que ens reviscolem per uns moments. Aquesta és la pregunta estrella de la setmana.

ÀNIMS VOLÀTILS




Començo el dia descobrint astorada que el carnet que acredita que encara sóc espanyola, ha caducat fa dos dies; a contracor l’hauré de renovar, quin remei! Engego la ràdio i escolto que tot segueix igual, o sigui, malament. Obro la finestra i veig un cel ben negre.

Desanimada, connecto amb policia per començar els tediosos tràmits i a l’instant em confirmen dia i hora en una comissaria propera. Increïble! Vaig a fer-me la foto i, cosa rara, quedo bé. De tornada trobo una amiga d’infantesa i decidim regalar-nos una estoneta recordant vivències i compartint ideologia davant d’una xocolata desfeta amb xurros. L’ànim puja de cop. Miro el cel i el veig ben blau. Sé que durarà poc, però ara mateix em sento la dona més feliç del món.


TANKA

No afebleixis
el bell bagul de somnis
amb ombres vanes.
Vindran noves estrelles
a omplir el teu bagatge.

                                             ------------

En la lliçó d’avui Màrius Torres toca el tema del dolor i de la fortalesa que ha demostrat tanta gent valenta afrontant tota classe de contrarietats. Posa per exemple Beethoven. Ens diu: “Tots els seus anys de misèries, de defalliment, de soledat, de decepcions, d’amarguesa, acaben en el “Cant a la Joia” de la Novena Simfonia."

 CANT DE JOIA     Text en català: Joan Maragall

Joia que ets dels déus guspira
generada dalt del cel,
vent de foc el pit respira
sota els plecs del teu sant vel.

Si ajuntar-se els cors demanen,
que un mal vent va separant,
tots els homes s’agermanen
on tes ales van tocant. 

Només recordo aquestes dues estrofes de quan cantava amb la meva veïna afable.

dilluns, 12 de febrer del 2018

CINQUANTA HIVERNS





Màrius Torres retrata en imatges poètiques, la personalitat d'alguns amics molt estimats. En la pregunta estrella d'aquesta setmana, se'ns demana que descrivim una persona de manera que el qui llegeixi el text, pugui entendre com és.





Ahir hi va haver una celebració dins la nostra família i vaig fer aquest poema en forma de tanques per commemorar-ho.




CINQUANTA HIVERNS

Ets obstinada,
és virtut, o és fal·lera?
la llum que cerques
de vegades és somni
i també és primavera.

Ànima lliure,
no t’afecta cap moda;
feliç camines
pels vials que tu tries,
el corrent t’incomoda.

Ets abnegada,
omples d'amor la casa
La llar que habites
és fortí de tendresa,
tot és poc, res és massa.


La teva tesi,
no te fi, no té inicis.
Res t'empresona,
és un cel que no acaba,
en un mar de principis.

Ferma i serena
aquest cel no t’espanta.
Ets neta i clara.
Agafant la directa
fas un bes als cinquanta.

dilluns, 5 de febrer del 2018

EL MEU ÀNGEL

A partir d'ara encetarem una nova etapa dins el curs, una etapa que posarà a prova el nostre esperit poètic. Espero que sigui tan fructífera com l'anterior.
M'acomiado de l'univers Rodoreda, fent esment d'un dels aspectes més inquietants de la seva obra, un aspecte que tenia ganes de tocar, però em faltava material fotogràfic.



En el pròleg de "Mirall trencat", Mercè Rodoreda explica per què en els seus llibres apareixen tants àngels. Ens diu que, de petita, el seu avi li havia assegurat que ella tenia un àngel de la guarda que l'acompanyava sempre. No és d'estranyar que en la seva ànima imaginativa, aquesta figura misteriosa i etèria, exercís tanta transcendència en futures novel·les.






                         EL MEU ÀNGEL

Avui hem anat a la casa de Vilajuïga. Influïda per la Rodoreda he mirat amb ulls nous l’àngel que tenim al dormitori, una herència familiar molt antiga. El nostre àngel no és com els de la Rodoreda. Els seus són figures esveltes, vestides amb blanques túniques imbuïdes de serenor i el nostre és un infant nu, petit i rodanxó, que vola tot sostenint una petita lira. No té l'aspecte d'un àngel de la guarda; la seva missió és una altra, la de lloar algú. Me l'imagino escapat d’un retaule barroc, d’aquells que envolten les Marededéus, fins venir a parar a la nostra casa. Nosaltres l'hem col·locat prop d'una deessa que també sosté una lira inspiradora i junts conformen una estranya parella que conviu en harmonia i embelleix la cambra

TANKA


Jo tinc un àngel

que quan apunta l'alba
ja alegre vola.
Em somriu al migdia
i quan és de nit, vetlla.
  

dimarts, 23 de gener del 2018

DESCOL·LOCADA



 En el pròleg de “Mirall trencat”, Mercè Rodoreda fa un recorregut per les seves novel·les i en un fragment expressa un record amarg d'infantesa: Ella volia ballar i a casa seva no ho volien, consideraven que allò “era propi de noies que s’estimaven poc”. Aquest record va tenir conseqüències molt més tard, quan va escriure “La Plaça del diamant” i va situar el començament de la novel·la en un envelat.

En la pregunta estrella se’ns demana quin record d’infantesa recordem amb especial recança.



Ser la petita de dues germanes té avantatges i també alguns inconvenients, sobretot si formes part d’una família on hi ha cosins de diferents edats i tu has nascut en un any equivocat.   
En les celebracions que fèiem, alguna vegada em deixaven compartir jocs amb la meva germana i els cosins grans però en la majoria, m’enviaven al grup de cosinets petits, argumentant que jo tenia traça entretenint criatures. Això em passava dels vuit als onze anys. A la família ja els anava  bé aquesta qualitat de mainadera que m’adjudicaven. Era veritat que m’agradava jugar una estoneta amb els menuts, però en realitat em fonia per formar part de l’altre grup. Aviat les diferències es van escurçar però recordo amb recança les reunions frustrants.

dilluns, 15 de gener del 2018

QUÈ M'INSPIRA?




El pròleg de "Mirall trencat" conté un paràgraf on Mercè Rodoreda explica quins són els motius que la inspiren i en la pregunta estrella de la setmana se'ns demana quins són els que ens motiven a nosaltres.



Els records han estat sempre una bona font d’inspiració. A l’hora d’escriure, les relacions que he mantingut durant la vida, han fet que els temes flueixin, lligats a experiències pròpies. També m’inspira la gent que veig pel carrer, en l’autobús, o en la tele, però en tot cas, és una qüestió aleatòria. Depèn de l'estat d'ànim o d'alguna trobada que m'hagi impactat. 
Per mi no és gaire important el tema; ho és més encertar la forma que li vull donar. Es pot convertir una senzilla anècdota en un acceptable escrit afegint-hi ironia, o adoptant un sentit poètic, sempre que aquell dia la meva bombeta d'inspiració particular m'agafi treballant  i no hem deixi a les palpentes.  

dilluns, 1 de gener del 2018

L'ART DE VIURE



En una carta de Joan Sales llegim que "Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l'edat en que ja hem après..." I d'aquí parteix la pregunta estrella: hem de continuar al nostre aire expressant la nostra pròpia experiència.
                                        
                            _________________     
  
Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l’edat en què ja hem après...

que viure és molt més que fer del nostre temps pura rutina. Ara que les obligacions laborals no ens empresonen, tenim la possibilitat de donar ales a la nostra vida. Podem omplir el desig d'experimentar coses noves; la llibertat de transgredir normes i la de ser mestresses de les nostres opinions, sense aquell patir que ens coartava de joves. També hem après a confeccionar un llistat de satisfaccions íntimes que poden anar des de donar-nos als altres, fins a regalar-nos amb una bona lectura o espectacle. L'experiència ens ha ensenyat com administrar-ho, per compensar l'arribada d'altres moments més ingrats. Viure es pot convertir en tot un art si hi posem voluntat.