Un poema de Màrius
Torres dedicat als núvols acaba així: I jo, a la riba, penso, en veure’ls
passar, per quin caprici els déus fan i desfan per sempre meravelles tan
breus...
A l’estiu, a Vilajuïga, m’agrada llevar-me d’hora i observar el meu entorn tranquil·lament. He sortit a la terrassa i he tingut la primera sorpresa del dia: l’hibiscus que
ahir apuntava florida ha esclatat amb tres flors ben arrenglerades d’un groc espectacular.
Quina meravella! Llàstima que demà ja es
pansiran -penso- Li faig una foto per conservar-ne el record.
Vaig al jardí, i el sector natura em reserva una altra alegria: alguns petits cactus s’han posat d’acord i exhibeixen amb orgull la seva flor
atrompetada d’un sol dia. Sembla impossible que d’una planta tan aspra en pugui néixer una
flor tan delicada. Una meravella efímera que cal fruir avui. Indispensable la foto.
Al capvespre, una posta de sol esplendorosa inunda el cel de
rojor. Faig una altra fotografia per capturar aquest moment irrepetible i penso per quin caprici els déus fan i desfan
per sempre meravelles tan breus...
