 |
| La flor de la Xicòria |
LA XICÒRIA - Verdaguer
Lo fruit de la xicòria, lo de la flor daurada,
no el coneixeu?
L'heu vist sobre les herbes alçar-se de la prada,
com un cabdell de cànem, com un borrall de neu?
Apar subtil esfera que hi ha caigut de l'aire
i es té damunt d'un bri,
dient a la viola d'olor: "Dóna'm ta flaire".
I als pregadéus: "Agenollau-se aquí".
És un pomell d'escuma de sabó,
un vaporós esqueix de nebulosa,
que aspira a ser del prat constel·lació.
El coneixeu el fruit de la xicòria?
Ventau-lo i se desfà com una boira.
Aquesta lliçó em retorna a etapes d’altres temps mai oblidades
que em fa molta il·lusió recuperar. He fet tants cursos de literatura, que,
de vegades se’m traspaperen els records, però sempre hi ha una frase o un mot
que em situa en el lloc corresponent.
 |
| Joan Oliver |
En el món de la bona literatura, tot està relacionat; grans autors han
intercanviat influències d’escriptors admirats i les han adaptat segons la seva
visió personal. Molts d’aquests autors són ja vells amics meus.
És fàcil deduir quins escriptors van poder inspirar en alguns moments
a l’autora de la “Plaça del Diamant”; havien de ser autors que li resultessin
atractius per temàtiques afins, sobretot pel seu amor a les flors, a la
natura en general, i a tot el que comporta un cert grau de misteri. D’aquí
sorgeix la pregunta estrella de la setmana.
DEDICAT A MERCÈ RODOREDA
Amiga Mercè: Coneixent la teva sensibilitat, comprenc que et sentissis
atreta per l’obra d’Apel·les Mestres, home genial en l’art d’il·lustrar els contes
que ell mateix escrivia. Tampoc m’estranya que admiressis els poemes de
Jacint Verdaguer, tan venerat pel teu avi, ja que ningú com ell ha sabut plasmar
en vers la natura i el món vegetal que l’envolta.
També trobo lògic, lluitadora com ets, que t’identifiquessis amb l’obra de
Caterina Albert, capaç de dedicar un escrit al serrellet verd que creix enmig
del carrer i també amb la gosadia de M.
Antònia Salvà, que en dedicà un altre a un pobre cactus, entestat a sobreviure “furgant per les llivanyes i juntures”.
 |
| Caterina Albert |
 |
| M. Antònia Salvà |
D’UN CACTUS
Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era
ajocat
al seu racó, bevent la solellada.
De sobte, sa malicia
desvetllada,
Enrevinclant-se, va esquerdar
el test.
Enllà de l’hort, que se’n perdés
el quest,
dalt d’una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les
pedres dures,
furgant per les llivanyes i
juntures,
trobí el vell drac encara
aferrissat.
Tant l'escrit de la Caterina Albert com el poema de la M. Antònia Salvà, vénen a simbolitzar la capacitat de resistència en qualsevol situació.
En aquests vídeo de l'assignatura "Contes i narracions", surt molt breument el serrellet verd de la Caterina Albert.
