LLUITA PER LA LLENGUA

Joan Sales se’ns mostra com un lluitador incansable i entusiasta, un home de bona voluntat i bon criteri, disposat a arriscar-se per salvar la nostra literatura. Obstinat en canviar el registre d’una història que no ens ha estat favorable, va ser lleial a una llengua i a un país. Ell deia que l’únic que pot salvar una literatura és que hi apareguin obres interessants.
 L’exigència va ser el seu lema a l’hora de seleccionar els originals que li arribaven i no va dubtar en  rebutjar els que no li semblaven prou bons. Tal com escriu a la Mercè: " Potser entretant ja us haureu adonat que no sóc més que un bon noi com una casa, diguin el que diguin els novel·listes rebutjats pel CLUB, amb unes ganes immenses que les novel·les publicades pel CLUB siguin formidables i tinguin èxits clamorosos i surtin traduïdes a totes les llengües”.


                                         Pregunta estrella

Joan Sales escriu:

     En la carta del 18 octubre em dieu "guillat" -però no m'enfado. Simplement penso: i si tingués raó?
     Penseu que si teniu raó (i qui sap...), el que heu de sentir per mi és llàstima - i no pas ràbia.

                                             Estic guillada?

M’agrada resoldre els encreuats del diari Avui. Ho he convertit en un ritual ineludible de fidelitat, en una mena d’addicció. Els dies que no m’ha vagat posar-m’hi per mil coses, sento haver faltat a un deure sagrat, i recuperar aquesta pèrdua és el primer que faig en llevar-me a l'endemà. Si viatjo on no hi ha l'Avui, demano al meu fill que me'l compri cada dia i així, en tornant, resolc els encreuats enyorats i puc respirar tranquil·la. 
Quan ho explicava a la meva amiga Montserrat, que no té gens de tirada per aquestes coses, vaig veure que em mirava al·lucinada. Només li faltava dir-me que estic guillada. Potser té raó i ho estic, no sé.

Fa uns quants anys, vaig fer un vídeo de la cançó “Si volíeu escoltar” (no recordo a quin curs pertany) i avui el torno a penjar. És una cançó de lluita i esperança que la Dolors ha triat per arrodonir aquesta lliçó.

L'AMOR A LES PARAULES

La segona lliçó, inclou les cartes que Joan Sales escriu a Mercé Rodoreda l’any 61, en motiu de la publicació de la novel·la “La plaça del Diamant”. A través d’aquestes cartes podem veure la gran importància que la Mercè dóna a les paraules. En una divertida discussió d’editor a autora, en Sales, després d'alabar sense reserves l’estil de l’obra, dedica una critica implacable a certs mots que ell troba’“inversemblants” i fins i tot els qualifica de “monstruosos” i d'“utopia delirant”.

És curiós constatar que  la Mercè es va anticipar al seu temps, ja que moltes paraules que ella vol emprar en la novel·la, ja no resulten pedants, sinó que han esdevingut d’us corrent. Potser en Sales hauria d'haver tingut més visió de futur i pensar “que la nostra era una llengua civilitzada, culta, important “, tal com expressa la Mercè en el pròleg de “La Plaça del Diamant”. Aquesta “seva tossuderia” i aquest amor a les paraules han acabat donant-li la raó.

Nobles paraules

nascudes de la terra,

belles floretes,
sou saba que alimenta
i pell que ens embolcalla.

                                                    PREGUNTA ESTRELLA
                                                     
                                                                              DESASTRE

Els fets van succeir durant una migdiada d’estiu. Els nens dormien i jo descansava tranquil·la en la meva habitació. Tot semblava controlat però vaig sentir que un d’ells circulava per la casa. Vaig anar a veure qui  era i què feia i vaig descobrir el desastre: en Miqueló, que llavors tenia dos anys, enfilat dalt d’una cadira i abocat sobre la taula del menjador, exercitava els seus dots pictòrics en un paper.  Però, horror! Ho feia amb un esmalt d’ungles i el paper era damunt les estovalles que jo encara no havia desat, unes estovalles FETES PER MI que m'agradaven molt Les taques proliferaven sobre les manetes de l’artista i sobre les estovalles, que van anar directes a les escombraries. El Miqueló ja és el Miquel, però de tant en tant, el miro de reüll i encara penso amb les meves estovalles.