En el pròleg de “Mirall trencat”, Mercè Rodoreda fa un recorregut per les seves
novel·les i en un fragment expressa
un record amarg d'infantesa: Ella volia ballar i a casa
seva no ho volien, consideraven que allò “era
propi de noies que s’estimaven poc”. Aquest record va tenir conseqüències
molt més tard, quan va escriure “La Plaça
del diamant” i va situar el començament de la novel·la en un envelat.
En la pregunta estrella se’ns demana quin record d’infantesa
recordem amb especial recança.
Ser la petita de dues germanes té avantatges i també alguns inconvenients,
sobretot si formes part d’una família on hi ha cosins de diferents edats i tu
has nascut en un any equivocat.
En les celebracions que fèiem, alguna vegada em deixaven compartir jocs amb la meva germana i els cosins grans però en la majoria, m’enviaven al grup de cosinets petits, argumentant que jo tenia traça entretenint criatures. Això em passava dels vuit als onze anys. A la família ja els anava bé aquesta qualitat de mainadera que m’adjudicaven. Era veritat que m’agradava jugar una estoneta amb els menuts, però en realitat em fonia per formar part de l’altre grup. Aviat les diferències es van escurçar però recordo amb recança les reunions frustrants.
En les celebracions que fèiem, alguna vegada em deixaven compartir jocs amb la meva germana i els cosins grans però en la majoria, m’enviaven al grup de cosinets petits, argumentant que jo tenia traça entretenint criatures. Això em passava dels vuit als onze anys. A la família ja els anava bé aquesta qualitat de mainadera que m’adjudicaven. Era veritat que m’agradava jugar una estoneta amb els menuts, però en realitat em fonia per formar part de l’altre grup. Aviat les diferències es van escurçar però recordo amb recança les reunions frustrants.
