divendres, 8 de desembre del 2017

FLOR AFABLE


La Mercè Rodoreda, en el seu llibre "Viatges i flors" va imaginar una flor nova, la "Flor de foc". En la pregunta estrella de la setmana hem d'inventar-nos una flor, que respongui a algun tret positiu de la nostra vida.
                                            


Fa molt de temps, vaig tenir una veïna encisadora i afable, que m’ensenyava les cançons de natura que ella havia après a la coral de la UEC. Cantàvem a dos veus, ella soprano i jo contralt. Ho fèiem enmig de cassoles, mentre ella preparava el dinar per la família. Mai he oblidat la seva gentilesa, així com la de totes les persones afables que he anat trobant en la meva vida. 

Flor Afable.

La flor afable
agradosa perfuma
tot el que canta.
Els aromes que neixen
m'acaronen la galta.


La Flor Afable,
té una veu que enamora,
dolça fal·lera!
la natura respira,
és un cant que allibera.


La Flor Afable,
generosa encomana
el goig de viure.
El seu so dóna calma
fa venir un somriure.


dimarts, 5 de desembre del 2017

SUPERVIVÈNCIA

La flor de la Xicòria

LA XICÒRIA - Verdaguer

Lo fruit de la xicòria, lo de la flor daurada,
no el coneixeu?
L'heu vist sobre les herbes alçar-se de la prada,
com un cabdell de cànem, com un borrall de neu?
Apar subtil esfera que hi ha caigut de l'aire
i es té damunt d'un bri,
dient a la viola d'olor: "Dóna'm ta flaire".
I als pregadéus: "Agenollau-se aquí".
És un pomell d'escuma de sabó,
un vaporós esqueix de nebulosa,
que aspira a ser del prat constel·lació.                                    
El coneixeu el fruit de la xicòria?
Ventau-lo i se desfà com una boira.


Aquesta lliçó em retorna a etapes d’altres temps mai oblidades que em fa molta il·lusió recuperar. He fet tants cursos de literatura, que, de vegades se’m traspaperen els records, però sempre hi ha una frase o un mot que em situa en el lloc corresponent.

Joan Oliver
En el món de la bona literatura, tot està relacionat; grans autors han intercanviat influències d’escriptors admirats i les han adaptat segons la seva visió personal. Molts d’aquests autors són ja vells amics meus.

És fàcil deduir quins escriptors van poder inspirar en alguns moments a l’autora de la “Plaça del Diamant”; havien de ser autors que li resultessin atractius per temàtiques afins, sobretot pel seu amor a les flors, a la natura en general, i a tot el que comporta un cert grau de misteri. D’aquí sorgeix la pregunta estrella de la setmana.


DEDICAT A MERCÈ RODOREDA

Amiga Mercè: Coneixent la teva sensibilitat, comprenc que et sentissis atreta per l’obra d’Apel·les Mestres, home genial en l’art d’il·lustrar els contes que ell mateix escrivia. Tampoc m’estranya que admiressis els poemes de Jacint Verdaguer, tan venerat pel teu avi, ja que ningú com ell ha sabut plasmar en vers la natura i el món vegetal que l’envolta. També trobo lògic, lluitadora com ets, que t’identifiquessis amb l’obra de Caterina Albert, capaç de dedicar un escrit al serrellet verd que creix enmig del carrer i també amb  la gosadia de M. Antònia Salvà, que en dedicà un altre a un pobre cactus, entestat a sobreviure “furgant per les llivanyes i juntures”.


Caterina Albert



M. Antònia Salvà


D’UN CACTUS

Com rèptil monstruós de pell clapada,         
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó, bevent la solellada.
De sobte, sa malicia desvetllada,
Enrevinclant-se, va esquerdar el test.
Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,
dalt d’una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.

Tant l'escrit de la Caterina Albert com el poema de la M. Antònia Salvà, vénen a simbolitzar la capacitat de resistència en qualsevol situació.

En aquests vídeo de l'assignatura "Contes i narracions", surt molt breument el serrellet verd de la Caterina Albert.



dilluns, 27 de novembre del 2017

PREOCUPACIÓ

El Pròleg de la 26a edició de “La Plaça del Diamant”, ens aporta uns apunts personals de Mercè Rodoreda, sobre tot referits a les seves motivacions literàries en el moment en que va escriure la novel·la. Ho acaba, afirmant que aquells moments formen part del passat, amb un paràgraf curiós que ens proporciona la pregunta estrella de la setmana:

"La Plaça del Diamant és lluny de mi. Com si no fos jo qui l’hagués escrita. Molt lluny. En aquests moments, en el punt d’acabar aquest pròleg, em preocupa el meu jardí. Ja hi floreixen els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa coral. S’aixeca la tramuntana i me’ls castigarà. Vaig a veure que passa amb el vent i les flors."



                                             TRENCAMENT

La separació de la meva filla em va trastornar. Va arribar tan de sobte! No sabia com reaccionar. Com era possible que no ho hagués notat? Semblava que estaven ben avinguts... Calia afrontar la situació i mirar d’apuntalar-la com fos, però sentia una angoixa inexplicable. Quan ho vaig saber només se’m va ocórrer agafar la bossa i sortir a caminar per no pensar. Desig inútil perquè tot girava al voltant d’ells i sobre tot del nen, tan petit encara.
Per sort, tot allò és aigua passada, és com si no ho hagués viscut. El que em preocupa ara mateix és trobar les ulleres, que fa mitja hora que les busco i faré tard!

                                                                 *************

En el mateix pròleg assenyala els escriptors que l’han pogut influir. També ens diu que res no és casual quan escriu. Fa referència a Voltaire, James Joyce, Bernat Metge, Dante, Homer i admet que d’una manera o altra s’hi ha inspirat. Parla fins i tot de la Bíblia. Aquesta relació tan eclèctica, demostra l’enorme bagatge cultural que du a l’esquena. Confessa que el personatge central, la Colometa, està inspirat en el de Candide, de Voltaire. Arriba a afirmar que “Si Voltaire no hagués escrit Candide és possible que La Plaça del Diamant no hagués vist mai la llum del sol”

Voltaire (París 1694-1778) filòsof i escriptor francès, va escriure la novel·la “Candide o l’optimisme” l’any 1759. El protagonista és un home bo i ingenu que acaba admetent que és millor refugiar-se en un mínim confort quotidià, abans que lliurar-se a un optimisme mític, del tot irreal. 




 Autors il·lustres
 l'esperit alimenten;
 són bona menja.                                                                                                                                                                              

dijous, 16 de novembre del 2017

DIES MÀGICS


La Mercé Rodoreda evoca la seva infantesa i els llocs per on passejava amb el seu avi o amb la seva mare. La pregunta estrella d'aquesta setmana ens demana que recordem alguns records entranyables del barri on vam créixer.


La papereria Rosals i el carrer Perot lo lladre, davant de casa
Vaig créixer en un barri esquitxat de gòtic. El meu carrer, el carrer Portaferrissa, quedava enmig d’una rambla totpoderosa i a l’ombra d’una catedral imponent i això marca de per vida. Davant de casa hi havia la papereria Rosals i el carrer Perot lo Lladre.



El meu pare adorava el nostre barri i amb ell vaig viure sensacions màgiques de petita. Eren màgiques les tardes de dissabte al cine Maldà. També ho era aquell aroma de molsa fresca quan anàvem a comprar figuretes a la fira de Santa Llúcia, així com la barreja d’atracció i por que sentia per Sant Roc, quan em duia a veure les titelles i sortia el dimoni dolent. Per Corpus, l'esclat de flors amb uns ous que ballaven m'enamorava. Tot això ho teníem a tocar. També era màgic el tortellet de nata que comprava al carrer de Petritxol, sortint de missa del Pi. Ho recordo enmig d'una onada de nostàgia però em fa bé.
Amb el meu pare 








diumenge, 5 de novembre del 2017

LA COLOMETA


    En les cartes d’en Joan Sales a la Mercè Rodoreda, veiem el seu entusiasme per la protagonista de "La plaça del Diamant". Escriu frases com: “A mi el que em va passar llegint la vostra novel·la és que em vaig enamorar de la Colometa” i  no estalvia qualificatius quan expressa la paradoxa de que encara que sigui “vulgar i humil”, és al mateix temps “extraordinària,” perquè mostra una "força de caràcter excepcional".



Ens hem introduït en l’envelat de la Plaça del Diamant. Allà la Natàlia coneix en Quimet i seguint el fil del seu pensament, notem ben aviat que és una ànima pura, sense ombra de malícia. Enmig de la seva visió del ball barreja aspectes que la mortifiquen:

La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m’estrenyia. Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura. De tant en tant respirava fort, per eixamplar la cinta, però així que el vent m’havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri.” “La meva mare morta feia anys, i el meu pare casat amb una altra.” “La meva mare al cementiri de Sant Gervasi i jo a la plaça del Diamant...”

Aquests fragments donen peu a la pregunta estrella de la setmana.

                                       PREGUNTA ESTRELLA


                                              MORTIFICADA

Confesso que només hi vaig anar per esbravar-me. Aquella festa,  plena de jovent, no feia ni pel meu ànim ni pel meu cos torturat per una lumbàlgia. Només fent una ullada vaig advertir alarmada que hi havia tamborets, bancades i coixins pel terra, però cap cadira decent per acomodar esquenes adolorides. Vaig preferir restar dempeus i aguantar el dolor estoicament. Enmig de la gatzara general el meu esperit volava  lluny. No em treia del cap la baralla amb el meu fill i el cop de porta amb que també va tancar la conversa. Algú, que en prou feines coneixia, em va saludar: -Hola, com estàs?-  Vaig estar a punt de cridar: -Malament!- Però d’esma vaig respondre: Molt bé i tu?



      Justícia

Jutges indignes
embruten Catalunya,
justícia falsa.
La raó és ben nostra,
el carrer mai no calla.


dissabte, 28 d’octubre del 2017

LLUITA PER LA LLENGUA


Joan Sales se’ns mostra com un lluitador incansable i entusiasta, un home de bona voluntat i bon criteri, disposat a arriscar-se per salvar la nostra literatura. Obstinat en canviar el registre d’una història que no ens ha estat favorable, va ser lleial a una llengua i a un país. Ell deia que l’únic que pot salvar una literatura és que hi apareguin obres interessants.
 L’exigència va ser el seu lema a l’hora de seleccionar els originals que li arribaven i no va dubtar en  rebutjar els que no li semblaven prou bons. Tal com escriu a la Mercè: " Potser entretant ja us haureu adonat que no sóc més que un bon noi com una casa, diguin el que diguin els novel·listes rebutjats pel CLUB, amb unes ganes immenses que les novel·les publicades pel CLUB siguin formidables i tinguin èxits clamorosos i surtin traduïdes a totes les llengües”.


                                         Pregunta estrella

Joan Sales escriu:

     En la carta del 18 octubre em dieu "guillat" -però no m'enfado. Simplement penso: i si tingués raó?

     Penseu que si teniu raó (i qui sap...), el que heu de sentir per mi és llàstima - i no pas ràbia.



                                             Estic guillada?


M’agrada resoldre els encreuats del diari Avui. Ho he convertit en un ritual ineludible de fidelitat, en una mena d’addicció. Els dies que no m’ha vagat posar-m’hi per mil coses, sento haver faltat a un deure sagrat, i recuperar aquesta pèrdua és el primer que faig en llevar-me a l'endemà. Si viatjo on no hi ha l'Avui, demano al meu fill que me'l compri cada dia i així, en tornant, resolc els encreuats enyorats i puc respirar tranquil·la. 
Quan ho explicava a la meva amiga Montserrat, que no té gens de tirada per aquestes coses, vaig veure que em mirava al·lucinada. Només li faltava dir-me que estic guillada. Potser té raó i ho estic, no sé.


Fa uns quants anys, vaig fer un vídeo de la cançó “Si volíeu escoltar” (no recordo a quin curs pertany) i avui el torno a penjar. És una cançó de lluita i esperança que la Dolors ha triat per arrodonir aquesta lliçó.





divendres, 27 d’octubre del 2017

L'AMOR A LES PARAULES


La segona lliçó, inclou les cartes que Joan Sales escriu a Mercé Rodoreda l’any 61, en motiu de la publicació de la novel·la “La plaça del Diamant”. A través d’aquestes cartes podem veure la gran importància que la Mercè dóna a les paraules. En una divertida discussió d’editor a autora, en Sales, després d'alabar sense reserves l’estil de l’obra, dedica una critica implacable a certs mots que ell troba’“inversemblants” i fins i tot els qualifica de “monstruosos” i d'“utopia delirant”.

És curiós constatar que  la Mercè es va anticipar al seu temps, ja que moltes paraules que ella vol emprar en la novel·la, ja no resulten pedants, sinó que han esdevingut d’us corrent. Potser en Sales hauria d'haver tingut més visió de futur i pensar que la nostra era una llengua civilitzada, culta, important , tal com expressa la Mercè en el pròleg de “La Plaça del Diamant”. Aquesta “seva tossuderia” i aquest amor a les paraules han acabat donant-li la raó.



Nobles paraules
nascudes de la terra,
belles floretes,
sou saba que alimenta
i pell que ens embolcalla.

                                                    PREGUNTA ESTRELLA
                                                     
                                                                              DESASTRE


Els fets van succeir durant una migdiada d’estiu. Els nens dormien i jo descansava tranquil·la en la meva habitació. Tot semblava controlat però vaig sentir que un d’ells circulava per la casa. Vaig anar a veure qui  era i què feia i vaig descobrir el desastre: en Miqueló, que llavors tenia dos anys, enfilat dalt d’una cadira i abocat sobre la taula del menjador, exercitava els seus dots pictòrics en un paper.  Però, horror! Ho feia amb un esmalt d’ungles i el paper era damunt les estovalles que jo encara no havia desat, unes estovalles FETES PER MI que m'agradaven molt Les taques proliferaven sobre les manetes de l’artista i sobre les estovalles, que van anar directes a les escombraries. El Miqueló ja és el Miquel, però de tant en tant, el miro de reüll i encara penso amb les meves estovalles.

dissabte, 14 d’octubre del 2017

HARMONIA


Començo aquest nou bloc en circumstàncies difícils. La situació del país absorbeix el nostre esperit i tendeix a fer-nos veure núvols per tot arreu. Però hem de saber sobreposar-nos i continuar amb el nostre dia a dia amb bon ànim, encara que costi. No hem de perdre mai l'esperança. Escriure un bloc m'ajuda a allunyar foscors i a recuperar la pròpia harmonia.

El retrobament amb vells companys de blocs, ens ha animat a tots i ha creat aquella atmosfera de superació que tan bé sap mantenir la Dolors. Aquesta és la millor teràpia que podem emprar.


En principi, la temàtica d'aquestes classes, és la correspondència que l'editor Joan Sales va mantenir amb Mercè Rodoreda. Són cartes molt divertides. En les primeres lliçons ja hem comprovat la forta personalitat d'ambdós personatges. Joan Sales s'expressa amb una ironia del tot desinhibida i, a través dels seus comentaris  directes i satírics veiem, ben reflectit, el caràcter de la Mercè.


"La pregunta estrella", basada en algun passatge de la lliçó, és una invitació a la nostra creativitat literària i suposa uns moments de participació general que resulten molt agradables. 

                                                   

HARMONIA

Aquell espai era nostre, un lloc al que acudíem quan volíem retrobar l’harmonia. Ell ja no hi era i això segurament canviaria la meva visió, però el desig de reviure instants feliços era tan fort que vaig decidir tornar-hi.
Però un cop allà tot s’esfondrà. Algú havia pervertit el nostre lloc per convertir-lo en un espai vulgar. La font romàntica s’havia esfumat, les casetes baixes eren edificis de quatre plantes i uns gronxadors infantils havien substituït aquells til·lers tan bonics.
Defallida, vaig seure en el primer banc que vaig trobar i vaig tancar els ulls. De sobte, unes veuetes me’ls van fer obrir. Dues criatures, nen i nena, seien al meu costat. Parlaven i reien amb els caparrons junts. Se’ls veia tan feliços! I quan van córrer a gronxar-se vaig pensar que, en aquells moments, el nostre espai també era per ells el millor del món.